Aquest és el nou llibre de relats de Quim Monzó. Conté tretze contes i una nouvelle tenyits d?una incitant comicitat negra. Són històries cruels, travessades per la felicitat, la violència i els inferns privats, i poblades per personatges obsessius amb la rialla a contrapeu. Monzó suma?a la mestria demostrada en els llibres anteriors?noves estratègies narratives, i fa servir amb originalitat tota una gamma de tons que confereixen a ?El millor dels mons? una força singular i ens el mostren com un innegable nou pas endavant.

Els articles de Quim Monzó són peces literàries sovint a un pas del conte. Són irònics, sarcàstics o pessimistes, però sempre es miren amb frescor els clixés socials, polítics i culturals que ens envolten. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes recull els millors articles de Monzó publicats els últims anys a La Vanguardia, El Periódico i Avui. S?afegeix a cinc reculls precedents: El dia del senyor, Zzzzzzzz, La maleta turca, Hotel Intercontinental i No plantaré cap arbre. Un rere l?altre, aquests sis llibres formen un dietari desacomplexat, una crònica metòdica i atípica.

?No plantaré cap arbre? és una selecció dels millors articles de Monzó apareguts, del 1991 al 1993, a la premsa de Barcelona.

La matinada d'un u de gener, l'Heribert es desperta amb la sensació que no ha canviat únicament d'any: els objectes i les persones que l'envolten se li apareixen cada cop més distants i injustificables. Artista al cim d'una fama àrduament conquistada, quan ara es posa davant de les teles en blanc ja no té ganes de pintar-les. Avorrit, s'adorm mentre fa l'amor amb la Hildegarda, descobreix que l'Helena (que és, alhora, la seva muller i la seva galerista) l?enganya amb un quatreulls extravagant, i no sap com seduir una adolescent (i és ella que finalment el sedueix a ell, que es deixa fer, apàtic)...

El 1989, el "Diari de Barcelona" va encarregar a Quim Monzó una sèrie de cròniques sobre la caiguda dels règims comunistes a Txecoslovàquia i a Romania. Ceausescu acabava de ser executat a prop de Bucarest, i, a Praga, la Revolució de Vellut omplia els carrers. Monzó va passejar per totes dues ciutats i els seus articles són ara testimoni de l'escepticisme amb què convé prendre's la retòrica grandiloqüent que acompanya sempre els esdeveniments històrics. Des d'aleshores, Monzó ha viatjat-per "El Periódico" i per "La Vanguardia"-a altres llocs en conflicte: a Nova York, la mateixa setmana que, l'11 de setembre del 2001, dos avions es van estavellar contra el World Trade Center; a Israel, la primavera del 2002, durant una de les grans onades d'atemptats suïcides. També ha escrit cròniques a la ratlla del surrealisme: fent de turista a Barcelona, o viatjant per Europa d'aeroport en aeroport i sense trepitjar les ciutats. El resultat és "Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn", un llibre singular que permet comprovar com Monzó perfecciona la capacitat d'observar i com desplega les tècniques narratives per fer-nos partícips d'aquests cinc viatges entre el sentit comú i el sense sentit.

Aquest llibre recull tres relats de Quim Monzó. En rigor no són contes nadalencs estrictes, perquè defugen les regles i els objectius tradicionals del gènere, fins a esdevenir tres contes clarament monzonians. La seva mirada gens convencional ens condueix pels viaranys d?un Nadal desacostumat, des d?una perspectiva nova, festiva i satírica que Ramon Enrich illustra amb esperit paral·lel, fresc i descarat. Una peça única per llegir a la vora de la xemeneia, o del televisor.

Un trompetista aconsegueix finalment el somni que ha acariciat durant setmanes: sortir amb la vedette del teatre on treballa. Per agafar coratge, durant el sopar beu molt més del que ell considera recomanable. Per això s’adona que, de tan borratxo com va, si realment assoleix endur-se la vedette al llit, potser no estarà a l’altura. Aquest és l’inici de La magnitud de la tragèdia, una novel·la sobre l’amor, l’odi, la solitud, el pas inapel·lable del temps i la inevitabilitat de la mort.